Artistes i intel·lectuals reclamen que l’art representi la realitat dels afrodescendents a Europa

Dins del marc de la programació de la mostra de teatre Novembre Vaca 2017, organitzada per l’Associació de Creadores Escèniques Projecte Vaca, el passat 15 de novembre es va convocar a quatre artistes i intel·lectuals afrodescendents catalans i/o residents a Catalunya a l’entorn d’una taula rodona sobre el paper i la representació que fa la cultura i l’art sobre la comunitat negra d’Europa. Tots/es quatre van coincidir en reclamar a la societat europea que deixi de banda d’una vegada els estereotips que es mantenen immutables sobre els africans i que comenci a reflectir la diversitat de la vida dels afrodescendents en el món artístic i cultural.

Estic cansat de fer de negre immigrant”. Amb aquesta contundència es va expressar Babou Cham, un reconegut actor català d’origen gambià, que va reivindicar la necessitat de mostrar la quotidianitat dels negres fora dels típics rols d’immigrants, sense papers o delinqüents. Cham va explicar que al principi de la seva carrera, els directors es queixaven de no trobar actors negres que parlessin català per fer nous papers, però que ara, tot i haver una fornada d’actors joves afrodescentdents ben formats en teatre i en català, els rols que es proposen continuen sent els mateixos. L’actor va afirmar que el públic del nostre país, tal i com passa en altres països, també ha d’acostumar-se a veure més enllà de la pell, independentment del personatge que es representi. “En una ocasió em van demanar que interpretés a Hemón, el promès d’Antígona. Recordo comentaris del públic sobre que era estrany que un negre representés el fill d’uns blancs. Deien que no era creïble i vaig haver de justificar-me. Però si qualsevol blanc pot fer d’Otel·lo... jo crec que puc fer d’Hemón! Encara hi ha resistència a canviar aquestes coses. És una situació enquistada”.

En aquesta mateixa línia, la directora de cinema Sally Fenaux Barleycorn va lamentar-se que en el seu sector encara no hi hagi una voluntat de representar la vida real dels negres, prolongant així una injustícia que es repeteix des dels inicis de la cinematografia, atès que sempre ha estat en mans dels blancs. “El cinema no s’ha pogut fer servir per explicar històries dels negres amb un llenguatge propi, no era accessible econòmicament. A més, tots ens hem criat amb un determinant llenguatge a les pel·lícules i ara hem de desmuntar tot aquest màrqueting, el que s’ha creat a l’entorn del negre ignorant”. Per aquesta directora, els estereotips que hi ha en el cinema es van trencant molt lentament i va recordar que els precedents de la representació africana en aquest art no són gaire galdosos. A tall d’exemple, va exposar l’època del “Black Face”, quan els papers de negres els feien blancs amb la cara pintada i, en l’extrem del racisme, va esmentar la pel·lícula estrenada al 1915, The Birth of the Nation de David Wark Griffith, que venia a justificar l’ideari del Ku Klux Klan en relació a una rebel·lió d’esclaus liderada per Nat Turner al comtat de Southampton, Virginia, el 1831. En aquest darrer cas la indústria si ha fet un gir necessari, atès que l’any 2016 es va estrenar un nou film amb el mateix nom, dirigit i protagonitzat per Nate Parker on es revisava la història des del punt de vista de l’home esclau. Fenaux Barleycorn va demanar més històries amb protagonistes afroeuropeus i que es deixi de posar tant el focus en les temàtiques tradicionals, com les dels nazis. La cineasta també va lamentar que pel·lícules de gran pressupost i èxit de públic, tot citant l’espanyola “Palmeras en la Nieve”, tingui poc rigor històric respecte la representació dels negres de l’època i torni a sexualitzar el cos negre com a part de l’atractiu del film. En la vessant esperançadora, va esmentar l’interessant treball de directors/es com Cecile Emeke, Ama Asante o Abdellatif Kechiche.

El panorama no resulta molt millor en el cas de les novel·les. En aquest aspecte va intervenir Jeffrey Abé, membre actiu de l’Associació Hibiscus-Black Barcelona (organitzadora del Black Music Festival) i expert en les publicacions que es fan al nostre país sobre la cultura d’ascendència africana. Abé va ser especialment incisiu amb alguns acadèmics africanistes, que fan revisions de la història i la descendència cultural d’Àfrica fixant-se en models poc positius, que no afavoreixen la imatge dels negres ni el trencament dels estereotips. “Falten models positius en els quals reflectir-se -va afirmar-. Hi ha molts pocs llibres que parlin i posin l’accent, per exemple, en els líders africans que han ajudat al desenvolupament d’Àfrica”. Per Jeffrey Abé, cal tenir molt present qui escriu sobre la comunitat negra i els seus referents, qui hi ha al darrera de la representació que s’hi ofereix. Segons va explicar, hi ha molts factors que determinen la manera com l’escriptor/ra fa aquesta representació. En va destacar aspectes relatius a si la persona que escriu té un origen acadèmic o parla des de l’experiència, si és blanc o negre, si és home o dona, com ha estat la seva tradició cultural, quin és el seu context històric i el tipus de formació que ha rebut, quina ha estat la seva trajectòria personal i el seu nivell socioeconòmic i, per suposat, si l’obra escrita va dirigida al públic blanc o al públic negre.

Seguint aquest argumentari, Karo Monet Miranda, historiadora especialitzada en afrodescendència i diàspora i investigadora a la UPF de Barcelona, va esmentar el llibre “La hija de Cayetana”, de Carmen Posadas, on s’explica que la XIII Duquessa d’Alba (Sevilla 1762 - Madrid 1802) va substituir l’absència de fills biològics amb l’adopció de María de la Luz, una nena esclava d’origen africà que, segons es creu, l’aristòcrata va fer beneficiària del seu testament. La nena va ser retratada en alguns dibuixos i quadres de Francisco de Goya i, a la mort de la Duquessa, no es va saber què va passar amb ella, atès que ningú ho ha explicat. Karo Monet va lamentar que no hi hagi cap interès al respecte. Així mateix, va citar el cas de Juan de Pareja, esclau mulat de Diego Velázquez, que també va ser pintor i del qual poques vegades es fa esment en la història de la pintura espanyola. Per la historiadora, la forma com s’expressa i es representa la història i la mitologia a la pintura, no és casual. Entre els diferents exemples que va mostrar, en va destacar el tractament pictòric que tradicionalment s’ha fet d’Andròmeda, filla de Cefeu i de Cassiopea, reis d'Etiòpia. Segons el mite, Andròmeda era una albina nascuda a Etiòpia, de trets negroides, que els seus pares van lliurar als grecs per evitar que el seu albinisme la posés en perill. Però la major part de les pintures d’Andròmeda han esborrat les seves faccions negres i sovint se l’ha representat com una princesa blanca. Monet va insistir en que cal donar a conèixer totes aquestes circumstàncies, malgrat la seva perspectiva és mirar endavant i valorar la tasca que estant fent artistes contemporanis per oferir una nova representació de la vida, la realitat i la identitat dels afrodescendents, citant a Alice Smeets i Kara Walker com alguns dels seus principals exponents.

En el final de la taula rodona, es va abordar la necessitat que la comunitat negra proposi iniciatives per descobrir i fer créixer el coneixement dels seus referents, alhora que es va valorar continuar exigint a la comunitat blanca que es reconegui la complexitat social, cultural i de pensament dels negres, tal i com és realment.

Cristina Serrat

Premsa Projecte Vaca

Barcelona, Novembre de 2017